La dignitat de ser homes?

Buscant nom per aquest blog i per tallers proposats va sorgir aquest de “La dignitat de ser homes”, quelcom que sembla obvi, com la de dones, animals..., la de l' ésser. En canvi em fa sentir incòmode sotasignar-ho, no puc sinó percebre que l'estic reclamant i exigint, i cóm pot ser això si és inherent en mi pel fet de ser. I sí, la sento en mi com a ésser, però cóm a home...? I no m'amago del fet de ser home, no em sento de menys, però sí sento que no és moment de reclamar la nostra dignitat, no quan encara puc veure els beneficis que en trec del fet de ser home, quan encara no he estat capaç de renunciar a aquest lloc de poder, quan encara l'orgull em fa sentir incapaç de perdonar-me en lloc de demanar perdó. Crec que és moment d'observar què és el que em manca com a ésser i que m'ha negat el fet de ser home, el que la societat patriarcal m'ha près, el contactar, reconèixer i abraçar el nen ferit que viu en mi, al que sí puc reconèixer com a víctima i que m'apropa a totes les víctimes del patriarcat, aquest nen que sí que mereix i és digne de ser, el que m'ha portat a creure que hi ha un camí comú, un camí que com a homes tenim el dret de fer, un camí que ens uneix, que ens apropa i que ens pot fer destronar el lloc on ens ha colocat el patriarcat, aquest lloc que a mi m'incomode, que em fa sentir indigne i que m'aparta del meu ser. Això si que em fa sentir home, el sentiment que és un camí el de la dignitat de ser home, que es construeix desde la mirada interior, desde reconèixe'ns vulnerables, desde viure el que ens han près i que ens ha apartat durant tants anys de la nostra essència humana.

Xavi Palou Estany